Dinàmica de la població catalana [Actualitzat a 14/2/2021]

Catalunya, igual que la resta de països del seu entorn té una evolució demogràfica molt variada. Fins al segle XVI el territori es troba dins de la dinàmica poblacional característica de l’Antic Règim, amb pèrdues periòdiques de població com a conseqüència de la fam, les epidèmies, les guerres. És a partir del segle XVI i de manera molt concreta al segle XVIII que assistim a una recuperació sostinguda de la població. El desenvolupament agrícola i comercial, la disminució de les epidèmies i altres factors relacionats amb l’alimentació i la higiene afavoreixen aquest procés.

Però serà en el segle XIX on observarem el creixement més espectacular fruit de la revolució industrial i els seus efectes sobre la producció agrícola, industrial i comercial.

Població a Catalunya 1900-1930. Font: Demografia. Sapien.cat. [en línia]. [Consulta: 22/12/2014]

El segle XX la dinàmica demogràfica catalana és molt variada, a inicis del s. XX, el creixement vegetatiu positiu i les onades migratòries (1900-30) permeten un saldo poblacional positiu. La Guerra Civil (1936-39) i la Postguerra (1939-50) aturen aquest creixement, caldrà esperar fins al període 1950-75, amb la segona onada d’immigrants procedents de diferents indrets de l’estat per assistir a una nova recuperació que permetrà triplicar la població catalana. A partir de l’últim quart de segle i arran de la forta crisi econòmica (1973- crisi del petroli), es torna a produir un estancament. A finals de segle i fins a 2008-09 la bonança econòmica atrau una onada de nouvinguts que imprimiran una nova embranzida al creixement demogràfic català. En l’etapa que va del 1998 al 2006 es va passar dels 6 milions d’habitants a més de set. S’assoleix el màxim de població el 2012 amb 7.570.908 habitants, alentint el creixement a partir d’aquí, que va ser negatiu els anys 2013 i 2014, recuperant-se el 2015 amb un 1,3‰ de creixement.

Població actual: 7.722.203 (1 de gener 2020 darreres dades oficials), 7.600.267 (1 de gener 2019) i [7.534.813 a 1 de gener 2018], el que representa el 16,3% del total de població de l’Estat Espanyol.

Actualment l’estructura de la població catalana té característiques comunes amb les de la resta d’Europa. Entre 1996 i 2007 la natalitat no va deixar de créixer, conseqüència de la natalitat dels fills de la població nascuda entre 1970 i 1980 (explosió demogràfica) i la natalitat dels fills del flux constant d’immigrants (20% del total nascuts durant el període). Aquest cicle expansiu està donant signes d’esgotament donat que les generacions susceptibles de tenir fills són menys nombroses i que la crisi econòmica (2007) està provocant una aturada de la immigració.

Les taxes de natalitat el 2009 eren de l’11,4‰ el 2014 havien caigut a un 9,64, el 2015 a un 9,47‰, 9,23‰ el 2016, 8,85‰ el 2017, a un 8,3‰ el 2018 i del 8,02‰ al 2019. Ni tan sols l’alta fertilitat de les dones madures permet corregir aquesta tendència a la baixa de la natalitat.

Per la seva banda la mortalitat se situa entre el 8 i 9‰, situant-se en mínims històrics. Al mateix temps l’esperança de vida augmenta (83,5 el 2017), el resultat és una població molt envellida, un 18,91% (1 de gener 2019) dels catalans té més de 65 anys.

De continuar la tendència actual el 22,3% dels ciutadans tindrà més de 65 anys el 2030, amb un fort sobreenvelliment dels d’edat més avançada (Font: El Periódico. 22/05/2019).

El resultat d’aquesta dinàmica demogràfica és un creixement vegetatiu (TN – TM), que va passar del 4‰ el 2008 a un 1,45‰ el 2013, un 1,4 el 2014‰ i un 0,8‰ el 2015. El 2017 aquest creixement es va situar en el 0,08‰.

Font: Projeccions de la població a Catalunya 2013-2051. Idescat. [en línia] [Consulta: 07/12/2015]

Font: Projeccions de la població a

Catalunya 2013-2051. Idescat. [en línia] [Consulta: 07/12/2015]

Com podeu comprovar en els gràfics anteriors, es plantegen tres escenaris possibles d’evolució de la població catalana. Dels tres es considera més probable l’escenari mitjà, sempre que es doni una recuperació econòmica progressiva. En aquest sentit la xifra de 7.479 milions d’habitants (2013) ha pujat el 2020 a 7.720 milions passant pels 7.600.267 (1 de gener 2019) i el 2018 als 7.534.813 (1 de gener 2018). De confirmar-se aquesta tendència parlaríem d’un creixement moderat d’uns 8 milions d’habitants abans del 2025. El que cal recalcar en aquest punt, és que el context internacional és clau a l’hora de fer previsions en aquest sentit. Si les dades d’immigració degudes a la situació econòmica actual a nivell mundial continuen sent com les dels darrers tres anys arribarem als 8 milions de Catalans abans del que es preveia.

La tendència se sustenta en el fet que es preveu:

Un creixement natural negatiu, amb més defuncions que naixements.
Un saldo migratori positiu, on l’entrada d’immigrants és més important que no pas la sortida. Seria negatiu en cas que la situació econòmica catalana tingués un empitjorament molt marcat i una reducció de nouvinguts important.
Un descens de la natalitat i un fort envelliment de la població.

Tot plegat, provoca que el nombre de defuncions superi el de naixements per tant podem deduir que hem entrat en la V fase de la transició demogràfica. en els pròxims anys per primera vegada en la història recent.

Resumint: les raons que expliquen aquesta situació les hem de trobar en:

Les baixes fecunditats (a partir de 1980) entre 1,1 i 1,5 fills per dona (1,39 el 2015, 1,36 el 2017), 1,30 fills per dona el 2018.
L’envelliment de la població, l’esperança de vida 83,5 (80,7 pels homes i 86,2 per les dones (dades 2017).
L’ampliació de l’edat de maternitat del primer fill al voltant dels 32 anys (30,6 el 2015, 32,15 el 2017). 31 anys al naixement del primer fill el 2018.
El creixement de la mortalitat, com a conseqüència de l’envelliment de la població.
La crisi econòmica. ( a nivell local o global ). La clau que ens farà variar la tendència futura.

Observant l’estructura de la població (piràmide de població de Catalunya 2020) observem tot un seguit de trets comuns amb els països del nostre entorn: envelliment de la població i un índex de masculinat elevat (grups d’edat 40-45 anys) conseqüència dels fluxos migratoris dels darrers anys.

Com es pot observar, el perfil de la piràmide mostra un país desenvolupat, amb una natalitat baixa i una esperança de vida elevada. Així i tot hi ha algunes característiques peculiars, la lleugera ampliació de la base, suposa un augment de la natalitat en part gràcies a la immigració procedent de l’estranger. Tanmateix, l’amplada de la part alta de la piràmide és conseqüència del continu ascens de l’esperança de vida, i indica un envelliment progressiu de la població catalana (l’índex d’envelliment el 1990 era del 110%, el 2018 és de 119,3%). Si us fixeu en els següents gràfics, els més grans de 65 anys ja superen als menors de 15 anys, donant un índex de dependència global (relació entre els individus en edat no activa respecte a la població potencialment activa) del 52,7% (dades 2018).Aquesta situació ha provocat en els darrers anys la necessitat de crear o ampliar nous serveis i equipaments en els camps de l’educació, l’assistència pediàtrica, les polítiques socials i sanitàries (geriàtrics, centres de dia).

Algunes dades sobre l’estructura de la població catalana el 2018: (font IDESCAT)

Una taxa de dependència de la gent gran del 24,8% (població de 65 anys i més per cada 100 habitants de 15 a 64 anys).
L’índex de dependència global (població de 65 anys i més, i població de menys de 15 anys per cada 100 habitants de 15 a 64 anys) és del 51,8%. Aquest indicador mesura la càrrega que representa la població en edat potencialment inactiva per a la població en edat de treballar)
L’índex de sobreenvelliment (població de 85 anys i més per cada 100 habitants de 65 anys i més) és del 15,1%.
Índex d’envelliment (població de 65 anys i més per cada 100 habitants de menys de 15 anys) del 94,4%.

Font: Projeccions de la població a

Catalunya 2013-2051. Idescat. [en línia] [Consulta: 07/12/2015]

En un futur pròxim totes les projeccions indiquen un canvi significatiu en l’estructura demogràfica del país. El 2018, els majors de 65 anys representaven el 18,79% (17,4% el 2013) de la població. A 1 de gener de 2018 1.417.311 de persones tenien més de 65 anys, el 2026 se situaran sobre el 21,9% (1.635.000 de persones) i el 2051 prop del 30% (2.450 milions). Cal destacar els alts nivells de sobreenvelliment, els majors de 85 anys passaran de 236.434 a 1 de gener del 2018 (dades provisionals) als 541.000 el 2051.

Segons la Generalitat de Catalunya, amb aquestes dades, i tenint en compte creixements naturals negatius en els pròxims anys, el futur de la població catalana estarà molt condicionat pel comportament dels moviments migratoris. Es mantindran els fluxos migratoris amb la resta d’Espanya amb saldos positius, i les entrades de migracions estrangeres seran importants. Es preveu un saldo migratori total pel període 2018-2030 de 483.000 persones. (Font: La població de Catalunya creixerà i se situarà en 8 milions el 2030).

Font: Projeccions de població 2021-2041. IDESCAT (base 2008)[en línia] [Consulta: 22/11/2014]

Font: Projeccions de població

2021-2041. IDESCAT (base 2008)[en línia] [Consulta: 22/11/2014]

Índex de sobreenvelliment de la població catalana per comarques. 2007: Font: Atles de la Nova Ruralitat. [en línia] [Consulta: 15/01/2019]

Pes de la població de més de 65 anys sobre la població total per comarques i municipis. 2007: Font: Atles de la Nova Ruralitat. [en línia] [Consulta: 15/01/2019]

Pel que fa a la distribució territorial les comarques més envellides són les interiors (Prepirineu, Pirineu i la zona entre la Terra Alta i la Conca de Barberà), conseqüència de la disminució de la població agrària. També les zones del Prepirineu amb antiga activitat industrial. Aquest envelliment és el resultat de l’èxode rural (emigració camp-ciutat), com a conseqüència de factors de repulsió com la dificultat de trobar sortides laborals i econòmiques per a la població jove en municipis i comarques majoritàriament rurals, i factors d’atracció que exerceixen les àrees urbanes per les possibilitats més grans que ofereixen de trobar feina i l’oferta de millors serveis educatius i sanitaris (vegeu poblament rural a Catalunya).

Segons la Generalitat de Catalunya “(…) La majoria de comarques guanyaran població a mitjà termini. Segons l’escenari mitjà, l’any 2030 la població serà superior a l’actual en tres de cada quatre comarques. Les situades al litoral i prelitoral de Barcelona i Girona, i les situades al litoral de Tarragona (excepte les comarques de l’Ebre), són les que creixeran més. Concretament, les comarques que ho faran més en termes relatius seran el Gironès (11,5%), el Baix Penedès (11,5%), el Tarragonès (11,1%) i el Maresme (10,1%), on la població augmentaria més del 10% respecte a la població actual. Les seguirien el Vallès Occidental, Osona, l’Alt Penedès i el Baix Llobregat.

A l’extrem oposat, en una de cada quatre comarques la població disminuirà a mitjà termini. Les comarques de la Terra Alta (-8,0%), el Pallars Sobirà (-4,2%), les Garrigues (-3,7%) i l’Alta Ribagorça (-3,3%) serien les que perdrien més població en termes relatius. Les altres comarques que perdrien població són el Berguedà, el Priorat, la Conca de Barberà, la Ribera d’Ebre i el Baix Ebre “. [Font: La població de Catalunya creixerà i se situarà en 8 milions el 2030].

Entre les conseqüències demogràfiques i territorials d’aquest envelliment cal destacar:

Augment, encara més, de l’envelliment de la població el que portarà al despoblament dels nuclis rurals quan la generació de persones grans no tingui relleu al davant de les activitats econòmiques actuals. Tot i això, es tracta d’una tendència global a tota Catalunya. El 2030, a 14 comarques (una de cada tres), el 25% de la població tindrà 65 anys o més.
Despoblament dels nuclis petits situats en àrees interiors i de muntanya amb una economia basada exclusivament en les activitats agràries. Tanmateix, aquesta situació provocarà la caiguda de la renda agrària, la desagrarització …

Per tal de revertir aquesta tendència calen modificacions del sistema econòmic que permetin guanyar-se la vida en aquells municipis més petits, al mateix temps que es desenvolupen polítiques institucionals que facilitin la implantació en aquests territoris d’activitats econòmiques que evitin el despoblament (un exemple podrien ser les polítiques de la UE per a les poblacions rurals).

Font: Geografia Batxillerat. Vicens Vives. 2016.

Es pot observar la desigual distribució de la població que es concentra majoritàriament al litoral i prelitoral, destacant l’Àrea Metropolitana de Barcelona, les àrees urbanes de Tarragona-Reus, de Girona i de Lleida. La costa i els eixos fluvials del Llobregat i del sistema Congost-Ter també mostren una densitat de població per sobre de la resta del territori. Les causes són de tipus històric i econòmic. En el cas dels eixos fluvials del Llobregat i del Ter s’hi van localitzar diferents assentaments industrials aprofitant la força motriu de l’aigua que van atreure molta població ja a la segona meitat del segle XIX. Les capitals de província han estat importants centres administratius, comercials i de serveis també des del segle XIX.

L’àrea metropolitana de Barcelona deu el seu creixement demogràfic generalitzat a l’impuls que pren la industrialització a partir dels anys 50 i 60 del segle passat, que va atreure importants fluxos migratoris procedents d’altres regions d’Espanya. La costa és un important atractor de població sobretot amb el desenvolupament de la indústria turística a partir dels anys 60 del segle XX.

Font: Atles Nacional de Catalunya. [en línia] [Consulta: 22/11/2014]

Catalunya té 7.600.267 habitants (1 de gener 2019) amb una densitat de 236,7 ha/km² i un pes demogràfic del 16,2% del total de la població espanyola. Aquest volum demogràfic es distribueix de manera molt desigual al territori. Barcelona representa el 23% del total i junt amb l’àrea metropolitana arriba al 44%. Les zones amb més població se situen a la façana marítima (del Maresme al Tarragonès, Vallés Oriental i Occidental, Lleida i Girona). A l’altra banda trobem la Catalunya interior, sent el Prepirineu lleidatà el que menys població té.

Pel que fa a l‘evolució demogràfica per comarques, la majoria perdran població a curt termini. Segons l’escenari mitjà, només l’Alt Penedès i el Baix Penedès tindran una població lleugerament superior a la del 2013, mentre que les 39 comarques restants experimentaran una pèrdua de població. Més enllà, en l’horitzó de l’any 2026, només una de cada quatre comarques recuperarà la població del 2013.

Font: Projeccions de la població a Catalunya 2013-2051. Idescat. [en línia] [Consulta: 07/12/2015]

Font: Projeccions de la població a

Catalunya 2013-2051. Idescat. [en línia] [Consulta: 07/12/2015]

Comarques amb major creixement en percentatge en el període 2013-2025: Baix Penedès, Segrià i l’Alt Penedès, seguides del Garraf, la Selva i l’Anoia, i en menor mesura el Barcelonès, el Vallès Oriental, el Baix Camp i el Tarragonès. En canvi, les comarques que perdran població seran: la Terra Alta, l’Alta Ribagorça i la Ribera d’Ebre, seguides de l’Alt Urgell, el Ripollès, les Garrigues, el Pallars Sobirà i el Priorat. En conjunt, es tracta de comarques envellides allunyades de la zona metropolitana.

Les dades de l’any 2017, vindrien a confirmar aquest escenari. La població catalana va créixer a 25 comarques i a la Vall d’Aran, i va disminuir a 16. Les comarques que van créixer més van ser: el Baix Penedès, el Gironès i el Barcelonès.A l’altra banda: l’Alt Urgell, el Baix Ebre i la Ribera d’Ebre, vans ser les que més població van perdre.

Així i tot sembla que ens movem en un escenari de creixement alt, segon confirmen les dades de 2018.

La distribució de la població dins de Catalunya ha variat significativament en els últims 25 anys, ja que s’ha produït una redistribució des del municipi de Barcelona i la comarca del Barcelonès cap a la resta de l’àmbit Metropolità i de Catalunya. L’any 1986 la població de Barcelona representava el 28,4% del total de Catalunya, l’any 2000 el 23,7% i el 2013 el 21,4%. Es preveu que a mitjà termini, en un context de creixement de població negatiu o molt feble, la ciutat de Barcelona i la comarca del Barcelonès en conjunt estabilitzaran el seu pes dins de Catalunya i que la resta d’àmbits territorials en deixaran de guanyar.

Font: Projeccions de població 2021-2041. IDESCAT (base 2008)[en línia] [Consulta: 22/11/2014]