Dinàmica de la població. Transició demogràfica.
Per determinar el creixement real d’una població cal afegir al creixement natural el saldo migratori (nombre d’immigrants – nombre d’emigrants), així tenim que el creixement real és igual al creixement natural (N-M) + el saldo migratori (I-E), en xifres absolutes.
Les dades que ens permeten conèixer les dinàmiques poblacionals, poder fer-ne
Actualment, les dades procedeixen de tres tipus de registres: el cens, els padrons (municipals) i el registre civil (comptabilitza naixements, matrimonis i defuncions).
Un model àmpliament utilitzat per determinar l’evolució demogràfica d’una població
Font: http://ca.wikipedia.org/ [17/11/2014
1. Règim demogràfic antic (Fase I Estacionària Alta). Caracteritzat per altes taxes de natalitat i mortalitat. En produir-se d’una manera cíclica, aquesta dinàmica anul·lava qualsevol creixement vegetatiu per la qual cosa la població es mantenia estancada. Correspon a l’època de l’Antic Règim (fins a finals del segle XVIII). A grans trets la natalitat era alta, amb mitjanes de cinc fills per dona, però al mateix temps la taxa de mortalitat infantil era molt elevada durant el primer any de vida i elevada fins als set anys. Al mateix temps les taxes de mortalitat eren altes i l’esperança de vida baixa (Espanya tenia el 1880 una esperança de vida de 35 anys), conseqüència de les epidèmies, les males collites, les guerres i les catàstrofes naturals. Per això s’anomena aquest període d’estabilitat demogràfica.
Espanya mantindrà el model fins ben entrat el segle XX. La raó que explica aquesta situació és el gran nombre de població rural i la manca de transformacions associades a la industrialització (modernització del camp, avenços mèdics …). Malgrat tot podem establir algunes diferències territorials:
L’Espanya interior manté durant tot el s XIX i principis del s XX taxes molt altes de mortalitat i natalitat, alhora que la fecunditat es manté alta (règim demogràfic antic).
Les zones sud, llevant i el País Basc, evolucionen durant el mateix període cap a posicions més moderades amb creixements demogràfics més sostinguts.
Barcelona i la seva àrea d’influència creix demogràficament gràcies a la industrialització i la forta immigració de mà d’obra procedent de zones menys desenvolupades i rurals.
Les illes Balears, tenen un comportament similar al de Barcelona.
2. Creixement demogràfic (Fase II Primera expansió). La natalitat es manté alta, mentre que la mortalitat tendeix a disminuir, gràcies a les millores en l’alimentació (els efectes de la Rev. Industrial permeten un fort progrés agrícola que amb la incorporació de nous conreus i la millora de les tècniques agrícoles posen fi als grans episodis de fam) i la higiene (sabó, cotó, recollida d’escombraries) millora els nivells de salut. Gran Bretanya viu aquesta fase entre finals del s. XVIII i principis del XIX.
Espanya continua a la Fase I (estabilitat demogràfica) fins al primer terç del s. XX. Les raons cal buscar-les en l’escàs desenvolupament econòmic i social. A partir de 1930 assistim a una davallada sostinguda de la mortalitat (milloren l’alimentació i la higiene) mentre que la natalitat es manté alta, provocant un fort creixement demogràfic fins a l’esclat de la Guerra Civil (1936-39), moment en què s’atura aquesta dinàmica. Al llarg de la postguerra el creixement serà lent i caldrà esperar als anys 50, 60 i 70 per reprendre la dinàmica expansiva. Durant aquestes dècades el sud i centre peninsular generaran un excedent demogràfic, població molt jove que emigrarà cap a les zones industrialitzades del territori espanyol (Catalunya, País Basc i Madrid) i cap a Europa i Amèrica Llatina a la recerca de feina i millors condicions de vida.
3. Ajustament demogràfic (Fase III. Expansió tardana). Gran Bretanya es situa en aquesta fase entre finals del s. XIX i aproximadament 1940. Espanya no hi arribarà fins als anys 80. Caracteritzat per una caiguda de la natalitat (causes econòmiques i socials) i de la mortalitat (millora de la higiene, vacunes …), entrem en un cicle de creixement tancat on el factor principal és el control de la natalitat.
Causes:
Raons econòmiques: canvia la percepció dels fills com un recurs econòmic per al nucli familiar. Deixen de representar una assegurança per a la vellesa. Aquest canvi de percepció coincideix, o és el resultat de: l’escolarització obligatòria, la prohibició del treball infantil i l’aparició de les pensions de jubilació.
A més a més parlem d’una caiguda molt notable de les taxes de mortalitat infantil, l’augment del consum per part de les llars espanyoles, l’accés de la dona al mercat de treball i fonamentalment el canvi d’un model de família extensa (rural) a un model de família nuclear (urbana) on la planificació familiar juga un paper fonamental.
4. Nou règim demogràfic (Fase IV Estacionària baixa.). Parlem d’un creixement nul i inclús negatiu. Aquest procés d’envelliment continuat de la població a les economies més desenvolupades (Europa i Espanya) comença a ser evident a finals dels anys 90 del s. XX. L’esperança de vida se situa per sobre dels 80 anys. Solament els fluxos migratoris aturen el procés a Espanya a inicis del s. XXI gràcies a les altes taxes de natalitat dels nouvinguts.
5. Com podeu observar al gràfic s’ha inclòs una cinquena fase, acceptada de manera general, on es pot observar que la població no solament està estancada sinó que entra en una clara regressió amb taxes de creixement negatiu, conseqüència de les baixes natalitats, que arriben a caure per sota de les de mortalitat. En qualsevol cas el panorama demogràfic de països com Espanya, Alemanya i Itàlia fa preveure fortes dificultats de reemplaçament generacional (demogràfic) resultat de la inversió de la corba demogràfica, amb taxes de fertilitat per sota del 2,1 (mínim que permet el recanvi d’una població). (Vegeu segona transició demogràfica).
Text extret del bloc de Josep Maria Bofarull
