L’aigua: un recurs escàs i imprescindible

 

        El cas de l'estat espanyol.

by Josep Maria Bofarull

“l'aigua, l'element imprescindible que ens ha de fer replantejar les noves polítiques, no només a l'hora de buscar la seva sostenibilitat, sinó cercant la col·laboració i implicació dels territoris ".

Font: wikipedia

L’aigua, al mateix temps que constitueix el líquid més abundant a la terra, representa el recurs natural més important i la base de tota forma de vida.

L'aigua està en l'epicentre de el desenvolupament sostenible i és fonamental per al desenvolupament socioeconòmic, l'energia, la producció d'aliments, els ecosistemes i per a la supervivència dels éssers humans. L'aigua també forma part crucial de l'adaptació al canvi climàtic, i és un decisiu vincle entre la societat i el medi ambient ..

L'aigua és, a més, una qüestió de drets. A mesura que creix la població mundial es genera una necessitat creixent de conciliar la competència entre les demandes comercials dels recursos hídrics perquè les comunitats tinguin prou per satisfer les seves necessitats. Val la pena destacar que les dones i les nenes han de tenir accés a instal·lacions de sanejament netes que respectin la seva privacitat per tenir cura de la seva menstruació i perquè tinguin una maternitat digna i segura.

El desenvolupament de l'ésser humà requereix que l'aigua i els sistemes de sanejament es duguin a terme de forma separada. Tots dos són vitals per reduir el nombre de malalties i per millorar la salut, l'educació i la productivitat econòmica de les poblacions.

L’aigua és un recurs escàs (solament el 0,008% és dolça, potable i a l’abast de l’ésser humà), però d’importància vital per la societat i la natura, ja que forma part, en un tant per cent molt elevat, de la constitució de tots els éssers vius. De tota l’aigua que hi ha al planeta, solament aquesta petita part és aprofitable per l’ésser humà.

Malgrat el que puguem pensar a àmplies zones del planeta viuen milions de persones que no tenen el privilegi d’accés a aquest bé tan preuat:

·         2 000 milions de persones no tenen accés a serveis d'aigua potable gestionats de manera segura (OMS / UNICEF 2019).

·         Més de la meitat de la població - 4.200 milions de persones - no tenen serveis de sanejament gestionats de forma segura (OMS / UNICEF 2019).

·         297.000 nens menors de cinc anys moren cada any a causa de malalties diarreiques causades per les males condicions sanitàries o aigua no potable (OMS / UNICEF 2019).

·         2 000 milions de persones viuen en països que pateixen escassetat d'aigua (UN 2019).

·         El 90% dels desastres naturals estan relacionats amb l'aigua (UNISDR).

·         El 80% de les aigües residuals retornen a l'ecosistema sense ser tractades o reutilitzades (UNESCO 2017).

·         Al voltant de dos terços dels rius transfronterers de el món no tenen un marc de gestió cooperativa (SIWI).

·         L'agricultura representa el 70% de l'extracció mundial d'aigua (FAO).

·         Aproximadament el 75% de totes les extraccions d'aigua industrial s'utilitzen per a la producció d'energia (UNESCO, 2014).

Font: https://www.un.org/es/sections/issues-depth/water/index.html

L’aigua és un recurs que proporciona energia i vida i malgrat que els tractaments desenvolupats en els darrers anys han permès un augment de la seva disponibilitat, la peculiar forma de vida humana a les grans ciutats, les tècniques de producció, que exigeixen grans quantitats del líquid element, sumades al fort creixement demogràfic, els problemes que genera el canvi climàtic en el cicle de l’aigua, la contaminació de les activitats humanes i el consum excessiu de recursos, amenacen la producció d’aliments, l’estabilitat política i social i la salut.

Al nostre planeta les aigües ocupen una alta proporció en relació amb les terres emergides, i es presenten en diferents formes:

• Mars i oceans, que contenen una alta concentració de sals i que arriben a cobrir un 71% de la superfície terrestre.

• Aigües superficials, que comprenen rius, llacunes i llacs.

• Aigües del  subsòl, també anomenades aigües subterrànies, donat que van per sota de la superfície terrestre.

Des dels mars, rius, llacs, i inclòs des dels éssers vius, s’evapora aigua constantment cap a l’atmosfera, fins que arriba un moment en què aquesta aigua es precipita de nou cap al sòl. De l’aigua que cau, una part  s’evapora, una altra rellisca per la superfície fins a arribar als rius, llacunes i oceans, i la resta es filtra a les capes de la terra, fluint també subterràniament cap a rius, llacs i oceans.

Aquesta aigua subterrània és la que utilitzen els vegetals, que després la retornen a l’atmosfera.

Com podem observar quan l’aigua retorna a l’atmosfera queda completat un cicle, que denominem cicle hidrològic.

D’aquesta manera la natura garanteix que l’aigua no es perd i pot tornar sempre a ser utilitzada pels éssers vius.

La vida a la Terra depengué  sempre de l’aigua. Les investigacions han demostrat que la vida es  va originar a l’aigua, i que els grups zoològics que han evolucionat cap a una existència terrestre, segueixen mantenint dintre d’ells mateixos el seu propi medi aquàtic, tancat i protegit contra l’evaporació excessiva.

És una pràctica comuna la ubicació de les indústries i assentaments humans a la vora dels corrents d’aigua, per utilitzar-la i abocar-hi les deixalles del procés industrial i de l’activitat humana. Això comporta la contaminació de les fonts d’aigua, i en conseqüència, la pèrdua de grans volums d’aquest recurs.

Actualment, molts països es preocupen per la conservació, prohibeixen aquesta pràctica i exigeixen el tractament de les aigües residuals i les deixalles fins a mesures admissibles per la salut humana.

Algunes dades de consum mundial:

• EUA:  2.842 metres cúbics/any.
• Espanya: 2.641 metres cúbics/any.
• Japó: 1.379 metres cúbics/any.
• Gran Bretanya: 1.258 metres cúbics/any.
• Índia: 1.089 metres cúbics/any.
• Xina: 1.071 metres cúbics/any.

Veure mapa interactiu consum aigua mundial per càpita:

Organització de les Nacions Unides per l’alimentació i l’agricultura

Veure mapa interactiu: National water footprint explorer

El Cas de Espanya Espanyol

Consum per sectors econòmics:

Font: Medio Ambiente i Consumo sostenible. OCU. Guías prácticas. Madrid-2011

Com podem observar a la taula adjunta, a Espanya del total de consum d’aigua disponible, el 80% correspon a l’agricultura de regadiu, quantitat incrementada conseqüència de la pressió del regadiu (més de 4.500 ha /14% de les terres conreades / 50% del valor total de la producció agrària). Evidentment aquest ús agrícola i ramader comporta problemes com la contaminació derivada de l’ús d’adobs químics, pesticides i purins. Un 14% és utilitzada per la indústria, i el 6% restant és d’ús domèstic.

Resulta interessant el concepte de petjada hídrica, proposat per primer cop pel professor Arjen Hoieskstra de la Universitat de Twente (Holanda) el 2002. El concepte es defineix com el conjunt total d’aigua que es necessita per produir béns i serveis i ens permet reflexionar (vegeu gràfic petjada hídrica a Espanya) al voltant del consum d’aigua  i la seva relació amb els hàbits de consum. Queda clar que si el que volem és reduir la nostra petjada hídrica no n’hi ha prou en tancar l’aixeta de casa, o dutxar-nos en lloc de banyar-nos, cal també canviar els hàbits quotidians de consum.

Com ja hem comentat, l’agricultura és el sector que més aigua consumeix, un 70% del total, es calcula que el 2030 serà necessari augmentar en un 50% la producció agrícola mundial, amb les conseqüències d’un major consum del líquid element. El World Resource Institut, considera més que probable que el 2050 més de 150 països a tot el món patiran estrès hídric i Espanya serà un d’ells situant-se en la posició 32 del rànquing.

En els darrers anys s’han fet evidents els problemes de contaminació de les aigües, com a conseqüència dels vessaments incontrolats d’indústries i zones urbanes (aigües residuals). L’aigua de les ciutats i de les indústries, però també en alguns casos la de l’agricultura (purins, pesticides, adobs químics), està contaminada per productes difícilment degradables, com els olis i els detergents. Aquests productes es vessen als rius, amb el que disminueixen les proporcions d’oxigen. Alguns productes poden actuar directament com a verins per algunes espècies que viuen a l’aigua, o que la utilitzen, és el cas de la contaminació per mercuri i altres metalls pesants. Aquests productes, a través de l’aigua, es dipositen als sols i entren a formar part de la cadena tròfica i de l’alimentació humana.

Aquesta contaminació s’ha corregit en gran part gràcies a un control més estricte dels abocaments i a la instal·lació de depuradores, que retornen a la natura una aigua, no potable per l’ús humà però sí raonablement descontaminada que pot ser reutilitzada en els processos industrials, reg, manteniment i neteja de zones urbanes.

Un altre problema important és la pèrdua de part de l’aigua disponible conseqüència de les deficients conduccions, es pot arribar a perdre fins a un 40% del total emmagatzemat als embassaments.

Cal destacar també la problemàtica associada al creixement d’urbanitzacions al litoral mediterrani i els complexos turístics, que incrementen la demanda d’aigua precisament en aquella època de l’any en què n’hi ha menys disponibilitat.

Mapa balanç hídric de les conques espanyoles. Font: profes.net

En els mapa anterior, hi podeu observar el balanç hídric per conques hidrogràfiques (superàvit i dèficit) i les reserves hidràuliques a finals de l’estiu de 2018. La disponibilitat d’aigua varia en termes absoluts entre unes conques i altres en funció de la distribució del recurs i fonamentalment en funció de la relació que s’estableix entre disponibilitat i demanda.

Reserva Hídrica gener de 2020

Les majors demandes es concentren en l’arc mediterrani, més dinàmic econòmicament i demogràficament, i on el turisme s'acumula en èpoques estivals, precisament una zona amb recursos escassos. Mentre que si ens fixem en les conques atlàntiques, observem que tenen superàvit.

• Conques amb excedent d’aigua: nord (1, 2), Duero (3), Ebre (10) i Tajo (4).
• En equilibri: Guadiana  (5) i Guadalquivir (6).
• Deficitàries: sud  (7), Segura (8), Jucar (9), Pirineus Orientals (11), Canarias (13) i Balears (12).

Les polítiques hídriques espanyoles s’han orientat als darrers anys a obtenir aigua:

1. Política de transvasaments.
2. Dessalinització d’aigua de mar.
3. Recuperació d’aqüífers (formació geològica porosa a través de la qual flueix l’aigua subterrània)
4. Sanejament dels rius.
5. A més, moltes organitzacions estan treballant per aconseguir una gestió sostenible de l’aigua.

Totes aquestes polítiques governamentals i les accions dutes a terme per la societat civil, han intentat implicar als consumidors per aconseguir un canvi d’hàbits de consum que en permeti la seva racionalització.

1. Transvasaments: la majoria de les ciutats (Madrid, Barcelona, Bilbao, València, Cadis, Sevilla, Múrcia …) depenen de petits transvasaments per garantir el seu abastament.

Mapa transvasaments i reserves d’aigua a España.
Font: El País 16/04/2008 [Consulta: 22/07/2015]

Més enllà d’aquest fet, les grans obres per transferir cabals importants dels grans rius han trobat forta oposició de la població. En tenim alguns exemples: el transvasament del Tajo-Segura (executada la primera fase), el de l’Ebre (abandonat). Veure Pla Hidrològic Nacional (vegeu notícies). (per veure les accions de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, accediu a: http://www.ebre.net/bloc/)

Actualment algunes organitzacions proposen actuacions partint de tres criteris de sostenibilitat per tal de millorar la gestió i eficiència dels Plans Hidrològics Nacionals, com és el cas d’ECODES:

a) Sostenibilitat econòmica: cal garantir que les inversions que es facin tinguin un retorn social adequat (social return investment).

b) Sostenibilitat social: els projecte de transvasaments han tingut històricament un alt grau de conflictivitat social entre CC.AA, territoris dins de cada comunitat, i sectors econòmics i socials diferents. Cal per tant, fomentar la participació activa de tots els agents socials i econòmics implicats en cada territori, que permeti escoltar totes les sensibilitats i eviti el conflicte.

Font: http://ecodes.org/ [Consulta: 22/07/2015]

c) Sostenibilitat ambiental: és un fet que el canvi climàtic està afectant el nostre entorn immediat (hàbitat). La disponibilitat d’aigua és, i possiblement serà, cada cop menor (vegeu mapa adjunt), per tant no es pot obviar aquesta realitat i cal planificar alhora que es garanteix la viabilitat dels rius com a ecosistemes.

2. Dessalinització: instal·lació de plantes dessalinitzadores (Canàries, Almeria, Catalunya). Parlem d’un elevat consum energètic, tot i que s’està abaratint el procés i millorant la qualitat de l’aigua obtinguda.

3. Aqüífers: ha estat un dels recursos hídrics més castigats en els darrers anys a zones com el Maestrat, la Mancha, Campo de Níjar. La seva explotació es fa mitjançant la perforació de pous i el bombeig d’aigua. L’extracció d’aigua ha provocat, a banda de la disminució del nivell dels aqüífers, la dessecació total o parcial d’àrees lacustres i palustres. La problemàtica resideix en el seu esgotament i per tant la dessecació de les àrees lacustres i palustres. A les zones litorals provoca la salinització dels pous i rius subterranis. A aquesta problemàtica, cal afegir la contaminació provocada per l’excessiva urbanització de la costa mediterrània i l’agricultura i ramaderia intensives, que han afavorit la filtració d’aigües residuals, purins  i productes químics. Per tal de poder ralitzar polítiques de recuperació d'aqüífers és imprescindible un replantejament del cultius, buscant noves plantacions que necessitin menys aigua per a poder tirar endavant. Per tant un cop més s'han de prendre mesures amb i per al territori per a que tinguin èxit i un el calat social i mediambiental que es busca. 

4. Sanejament de rius: dins del Plan Nacional de Calidad de las Aguas (2007-2015), els diferents governs han iniciat un seguit de plans de sanejament amb la finalitat de reduir el deteriorament progressiu de la qualitat de l’aigua i assolir un bon estat ecològic. Aquests plans suposen un major control sobre els abocaments industrials i urbans i per tant, la instal·lació de col·lectors i plantes depuradores d’aigua i així convertir alguns rius claveguera en rius d’aigua neta. En tenim bons exemples al País Basc (riu Ego), Andalusia (Guadiaro), Catalunya (Besòs). Hem de tenir en compte però que els rius són un element natural i moltes vegades aquestes mesures el que fan és regenerar-los com a zones ludico-recreatives on sovint es valora més la possibilitat turística que no pas la revalorització hídrica de les zones de ribera. d'exemples en tenim molts, des dels rius canalitzats al centre d'Europa, els esforços de drenatge del riu Ebre o la jardinització de cursos fluvials en zones urbanes.

Per tant aquesta política incideix en la millora i recuperació de: rius, torrents, rierols, zones humides, amb els següents objectius:

• Garantir la qualitat de l’aigua (seguint la normativa de la UE).
• Prevenir, reduir i tractar la producció de residus i els seus efectes.
• Elevar la protecció de les aigües i fer-ne un ús sostenible.
• Recuperar el valor ecològic i cultural dels rius.

A Espanya segons l’informe CLIVAR (2010) –CLIMA EN ESPAÑA: PASADO, PRESENTE Y FUTURO. Informe de evaluación del cambio climático regional-, a partir de projeccions regionals de models climàtics, tendirà a l’aridesa i a un augment important de les temperatures mitjanes cap a finals del segle XXI (màxim a l’estiu de fins a 6 oC, entorns de molta pressió antropogènica, i al voltant dels 2-3 oC a l’hivern). (Vegeu mapa interactiu Word Resource Institut. Water Risk Atlas).

On podem destacar:

• escassetat de pluges,
• consum cada cop més desestacionalitzats,
• primaveres cada cop més caloroses i estius secs
• conseqüències directes en la factura de la llum. Quan plou molt i els embassaments s’omplen, les hidroelèctriques obren comportes i produeixen energia, els preus baixen, però quan hi ha manca d’aigua, les hidroelèctriques poden decidir si obrir o tancar comportes, per tant la sequera provoca que l’entrada de l’energia hidroelèctrica en el mercat elèctric es produeixi quan els preus del kWh són més alts.

Per tat veient tot l'exposat, l'aridesa i irregularitat inherent al clima Mediterrani, és molt necessari imposar les mesures més innovadores i eficaces per a reduir el consum d'aigua a les nostres contrades. Les mesures maquillatge que moltes vegades s'apliquen no serveixen a llarg termini. Les mesures han de ser complexes i variades per assolir els objectius a assolir.

Text adaptat de l'original de Josep Maria Bofarull