Processos migratoris a Espanya.

 Processos migratoris a Espanya. 

 

Espanya ha estat històricament un país d’emigrants, adoptant en els darrers anys (finals del segle XX fins avui mateix) el paper d’un país receptor d’immigrants. Al llarg d’aquest procés el país s’ha desenvolupat i ha crescut, vinculant aquest creixement a la mobilitat de la població, no tan sols com a conseqüència del saldo migratori positiu o negatiu, sinó també a l’entrada de divises (entrada de diners que els treballadors emigrats envien a les seves famílies) i al consum que els immigrants fan com a conseqüència de  la seva estada al nostre país.

Classifiquem el procés migratori espanyol de la següent manera:

I.- Migracions transoceàniques històriques. Des del segle XV fins a la Segona Guerra Mundial (1939-45), es van produir fortes emigracions cap a Amèrica Llatina:

• De signe colonial (XV – XVIII). Emigra poca població donades les grans dificultats dels desplaçaments.

• Emigracions massives al s. XIX. El factor clau és l’existència de moltes oportunitats a Amèrica (terra per treballar).

• 1911-15. Surten d’Espanya prop de 800.000 persones. 650.000 cap a Amèrica, especialment Argentina. La majoria dels emigrants eren pagesos de Galicia, Asturias i Canarias que buscaven millorar les seves condicions de vida.

El procés es veu aturat per la crisi econòmica de 1929, la Guerra Civil Espanyola (1936-39), la Segona Guerra Mundial (1939-45) i les crisis econòmiques i polítiques a l’Amèrica Llatina.

• 1950: es reactiven de forma moderada els processos migratoris cap Amèrica Llatina, especialment cap Venezuela. Les explotacions petrolieres d’aquesta república llatinoamericana atrauen molts espanyols.  A finals de la dècada Amèrica Llatina perd pes com a destinació de l’emigració espanyola.

II.- Migracions exteriors a Europa. Entre 1950 i 1973 van emigrar cap a diferents països europeus uns 2,6 milions d’espanyols.

Les causes d’aquest procés són:

• El fort creixement econòmic d’alguns països europeus com a conseqüència del Pla Marshall (1948) i la creació de la Comunitat Econòmica Europea (1957).

• La manca de llocs de treball a Espanya com a conseqüència de la mecanització de l’agricultura (genera excedent de mà d’obra) i una industrialització deficient que impedeix absorbir els excedents de mà d’obra.

Les principals regions emissores durant aquests anys van ser: Andalusia, Galícia, Castella-Lleó, València, Múrcia i Extremadura.

El perfil d’emigrants va ser el d’un home jove, poc qualificat que va anar a treballar amb un contracte temporal a l’agricultura, la construcció, la indústria i la mineria. Tots ells treballs mal pagats i molt durs. Els avantatges d’aquesta mà d’obra barata pels països receptors eren els contractes temporals i la baixa conflictivitat de la població immigrant.

Els principals països receptors van ser: França, Alemanya i Suïssa.

 Les conseqüències  per Espanya:

• Canvis demogràfics a les diferents regions emissores d’emigrants. Disminució de la població.

• Disminució de la pressió social i econòmica (es redueixen els alts nivells d’atur)

• Entrada de divises, les anomenades trameses (diners que els emigrants enviaven a les seves famílies). Aquests diners van permetre, en part, el desenvolupament econòmic espanyol i van reduir el dèficit comercial.

• Desarrelament de la població emigrada.

A partir de 1973 s’atura aquest procés migratori conseqüència de l’augment de l’atur a tot Europa, les restriccions a l’entrada d’immigrants i els canvis en les legislacions migratòries.

III.- Migracions interiors camp-ciutat. Procés que es desencadena en el moment en què augmenta la població rural alhora que disminueix la demanda de mà d’obra agrícola i a les ciutats augmenten els llocs de treball vinculats a la indústria i serveis.

Causes del procés:

• Augment de població al llarg de la primera meitat del segle XX a àmplies zones rurals del territori (Castella-Lleó, Castella La Mancha, Galícia, Extremadura, Andalusia interior). Aquestes zones rurals es caracteritzen per tenir una baixa productivitat agrícola (exemple de Castella-Lleó), un atur elevat, resultat del predomini dels latifundis i d’una població majoritàriament jornalera (cas d’Andalusia i Extremadura) o bé la presència dominant del minifundi (Galícia).

• Demanda de mà d’obra abundant i barata de les zones industrials del país (Catalunya, País Basc, Madrid).

• Millora relativa del camp espanyol que a partir d’una mecanització incipient genera un important excedent de mà d’obra amb alts índex d’atur.

El 1960 la població activa agrària era de 4 milions de persones (40%), el 1970 hi havien menys de 3 milions de persones dedicades a l’agricultura a tot l’Estat.

Aquest procés generarà comportaments demogràfics diferenciats en funció que parlem de regions emissores o receptores d’emigrants:

• Barcelona, Madrid , augmenten la seva població en uns 500.000 habitants.

• València, Vizcaya i Alacant, augmenten entre 100.000 a 200.000 habitants.

• Balears, Guipuzcua, Tarragona, Álava i Girona, augmenten entre 40.000 i 70.000 habitants.

• Castelló, Navarra, Canarias i Valladolid, varien poc els seus efectius demogràfics.

• La resta del territori presenta saldos negatius.

Els  principals fluxos migratoris es produiran entre Andalusia, Galícia i Extremadura cap a Barcelona; i Castella-Lleó i Castella La Manxa cap a Madrid.

Aquest flux migratori va ser constant durant les dècades de 1950, 1960 i 1970. A partir dels registres censals sabem que entre 1950 i 1980, van canviar de província uns 5,4 milions de persones, tot i que la xifra és important si es pogessin comptabilitzar els moviments interprovincials les dades s’enfilarien probablement al doble de les registrades.

Una dada curiosa, el 2001, onze províncies espanyoles registraven menys habitants que el 1900. La raó cal buscar-la en la forta emigració de dècades anteriors. Per posar alguns exemples: Terol i Soria van perdre la meitat dels seus efectius demogràfics. Altres províncies com Lugo, Orense, Zamora, Avila, Palencia, Segovia, Cuenca, Guadalajara i Osca també van veure reduïda la seva població. Burgos i Cáceres, pràcticament no van créixer.

Els problemes que genera aquest procés els coneixem força bé: per  les regions receptores escassetat d’habitatges i insuficiència d’infraestructures (barraques de Somorrostro, Montjuïc, Carmel a Barcelona), i per les regions emissores envelliment de la població com a conseqüència de la pèrdua d’efectius demogràfics joves i la caiguda de la natalitat.

L’escenari de futur d’aquest moviment interiors generalitzats, que  es va iniciar a la dècada del 1980, moment en què la industrialització va començar a deixar pas a la globalització.  L’avenç tecnològic i l’obertura de l’economia espanyola a l’exterior van condicionar la mobilitat del territori, passant d’unes 300.000 migracions interprovincials a l’any més de les 600.000 cada any del s. XXI, afectant especialment a les províncies del nord oest d’Espanya, on segons les projeccions de l’INE, el 2033 hi haurà 11 províncies  amb més gent major de 75 anys que treballadors a punt de jubilar-se (entre 55 i 65 anys). Cal destacar: Zamora, Ourense, Lugo, León, Palencia, Soria, Ávila, Asturias y Teruel, totes elles amenaçades per la pèrdua de les transferències de rendes vinculades a les pensions, conseqüència d’un més que previsible augment de la mortalitat donada l’elevada edat de la seva població actual, en el que ja es denomina com el tercer gran despoblament d’Espanya.

IV.- Espanya país receptor d’immigrants. Des de finals del segle XX fins al 2007, Espanya s’ha convertit en un país que rep immigrants procedents d’Àsia, Àfrica, Amèrica Llatina i Europa de l’Est. Aquest procés, nou a l’Estat Espanyol, provoca un debat al voltant de la conveniència de la immigració i els problemes que se’n deriven. Moltes projeccions demogràfiques preveuen la necessitat de rebre nous immigrants, situant el nivell òptim en uns 7 milions en els pròxims 20 anys (Comissió Europea). Solament d’aquesta manera es podrà garantir la viabilitat del sistema de pensions actuals i aconseguir que la taxa de dependència es situï sobre el 34%, és a dir que per a cada 1o0 persones que treballin, n’hi hagi 34 de jubilades.

Font: Notas de Prensa INE. Estadística de Migraciones. Año 2017
Datos Provisionales. [en línia] [Consulta: 07/01/2018]

Font: Notas de Prensa INE. Estadística de Migraciones. Año 2017
Datos Provisionales. [en línia] [Consulta: 07/01/2018]

Font: Notas de prensa INE. 25/06/2019. [en línia] [Consulta: 31/12/2019]

Les causes que expliquen aquest canvi de cicle són:

• Evolució positiva de l’economia espanyola entre 1995-2007 que provoca una forta demanda de mà d’obra.

• El buit demogràfic provocat per la caiguda de la natalitat.

El resultat del procés va ser un creixement demogràfic entre 2001 i 2011 de prop de 6 milions d’habitants, que va modificar el règim demogràfic espanyol augmentant les seves taxes de natalitat i el seu índex de fecunditat.

Evolució població estrangera. Font: Informe Encuesta Nacional de  Inmigrantes 2007. INE. [en línia]. [Consulta 30/12/2014]

Font: Informe Encuesta Nacional de  Inmigrantes 2007. INE. [en línia]. [Consulta 30/12/2014]

Agrupem aquesta immigració en quatre grans grups:

• Jubilats: procedents d’Europa Central i del Nord. Situen la seva residència al litoral mediterrani i vénen a buscar un clima suau i bons serveis.

• Directius de multinacionals, treballadors d’alt nivell de qualificació i persones vinculades al món artístic i cultural. La majoria procedent de la UE, vénen per qüestions laborals o atrets per la qualitat de vida.

• Refugiats polítics.  Persones que per motius polítics, conflictes armats, violència generalitzada o per qüestions de seguretat personal han de fugir del seu país d’origen.

• Emigrants de països pobres. El grup més nombrós, procedents d’Àfrica, Amèrica Llatina, Europa de l’Est i Àsia, vénen a la recerca de feina i unes condicions de vida dignes.

Font: Notas de Prensa INE. Estadística de Migraciones. Año 2017
Datos Provisionales. [en línia] [Consulta: 07/01/2018]

Segons dades del padró municipal el 2008, es va produir l’increment de població més gran des de 2004, quasi un milió d’habitants. Aquest increment es deu fonamentalment a la immigració. El 2018, després d’anys de davallada conseqüència de la crisi, es va produir l’augment més elevat de població des del 2008, 276.186 persones, situant-se la població total en 46.934.632 (1 de gener de 2019), superant el valor màxim obtingut el 2012. Aquest augment poblacional és fruit del saldo migratori positiu de 333.672 persones (643.037 immigrants  procedents de l’estranger front 309.365 emigrants amb destí a l’estranger).

Com a conseqüència de la crisi de 2007 la població estrangera a Espanya va anar disminuint de forma continuada, iniciant-se una lleu recuperació a partir del 2018, en veurem les dades més endavant. Aquí en teniu una petita mostra:

• 2008: 11,3% de la població (5.220.000)

• 2014: 19,7% de la població (4.426.811)

• 2017: 9,59% de la població (4.464.997)

• 2018: 9,79% de la població (4.572.055)

• 2019 (dades a 1 de gener): 10,33% (4.848.516)

Font: Notas de Prensa INE. Estadística de Migraciones. Año 2017
Datos Provisionales. [en línia] [Consulta: 07/01/2018]

Des de l’any 2000 Espanya va ser el segon país del món amb més immigració, després dels Estats Units d’Amèrica.

Font: La Vanguardia. 19/08/2018

El perfil dels immigrants és: home jove, d’entre 16 i 44 anys. Segons dades de l’INE solament l’1,1% arriba de forma il·legal (rutes de procedència: Marroc – Ceuta – Melilla – Estret de Gibraltar; Senegal – Mauritània – Canarias).

Font: España en cifras. 2019. INE. [en línia] [Consulta: 19/12/2019]

Font: El País. 17/03/2014. [en línia]. [Consulta 30/12/2014]

V.- Canvi de cicle. Espanya perd població. El 2013 el saldo migratori va ser negatiu (- 256. 849 persones), amb una caiguda de la immigració del 4,3% i una emigració del 22,7% (INE). Però el 2018, com podeu observar en el gràfic inferior, el creixement total de la població espanyola va ser positiu, fruit d’un saldo migratori positiu de 333.672 persones, que va compensar un saldo vegetatiu negatiu de 56.262.

Font: Notas de prensa INE. 25/06/2019. [en línia] [Consulta: 31/12/2019]

La principal causa d’aquesta situació va ser la crisi generada a partir del 2007, que provocà el retorn de molts immigrants als seus països d’origen o a la cerca de feina a altres indrets de la UE. El 2011 Espanya tenia 5.751.487 estrangers, el 2014  5.000.258, el 2016 4.618.581, el 2017 4.572.055 i el 2018 4.848.516. Al mateix temps es produeix una emigració massiva d’espanyols a l’exterior a la recerca de feina. Entre 2007 i 2014 van marxar 486.387 persones, majoritàriament d’entre 16 i 34 anys amb alts nivells formatius. Segons dades del PERE (Padrón de Españoles Residentes en el Estrangero) de l’INE a 1 de gener de 2019 2.545.729 espanyols residien a l’estranger, el 2017 eren 2.406.611 i el 2009 1.471.691.

Font: Notes de premsa 30 de juny 2014. INE. [en línia]. [Consulta 30/12/2014]

Font: Notas de Prensa INE. Estadística de Migraciones. Año 2017
Datos Provisionales. [en línia] [Consulta: 07/01/2018]

Font: Notas de prensa INE. 25/06/2019. [en línia] [Consulta: 31/12/2019]

Font: Notes de premsa 30 de juny 2014. INE. [en línia]. [Consulta 30/12/2014]

Font: Cifras de Población a 1 de julio de 2016
Estadística de Migraciones. Primer semestre de 2016. Datos provisionales.INE [Consulta 19/01(/2017]

Font: Cifras de Población a 1 de julio de 2017. Estadística de Migraciones. Primer semestre de 2017. Datos Provisionales. [en línia] [Consulta: 18/12/2017].

Font: Notas de prensa INE. 25/06/2019. [en línia] [Consulta: 31/12/2019]

Font: Notas de prensa INE. 25/06/2019. [en línia] [Consulta: 31/12/2019]

En els quadres anteriors, podeu comprovar com Espanya va tenir el 2018 un saldo demogràfic positiu de 276.186 persones. Per tant la població va créixer. Aquest creixement va ser resultat del saldo migratori positiu. En aquesta dada cal considerar l’arribada de 643.037 immigrants enfront dels 309.365 que van sortir d’Espanya, amb un saldo positiu de 333.672. Per primer cop des de 2008, el saldo migratori dels espanyols amb l’exterior va passar a ser positiu, 3.475 entrades netes procedents de l’exterior (l’any 2017 havia estat negativa amb 9.627).

Piràmide de població per nacionalitats, 2018. Font: Un perfil de las personas mayores en España, 2019. CSIC. [en línia] [Consulta: 26/11/2019]

Distribució de la població estrangera a Espanya de més de 65 anys per nacionalitat. Font: Un perfil de las personas mayores en España, 2019. CSIC. [en línia] [Consulta: 26/11/2019]

La comparació de l’estructura d’edat espanyola i estrangera (vegeu piràmide de població) permet comprovar una de les característiques de la immigració, els immigrants es concentren en edats laborals i tenen una escassa presència en la població més gran de 65 anys, contribuint a eixamplar les voluminoses generacions del baby boom espanyol.

Si comparem la procedència dels estrangers majors de 65 anys (vegeu gràfic de sectors), es comprova com el pes específic (67,9%) se l’emporten els residents estrangers procedents de la UE.

VI.- Nou Canvi de cicle. La Realitat econòmica mundial es torna a imposar i el saldo migratori trona a ser positiu.

En aquest punt destacarem l’elevada taxa de persones, sobretot joves molt preparats que han de marxar a l’estranger a desenvolupar la seva feina, doncs el mercat laboral espanyol no és capaç d’incorporar-los. Ja siguin infermeres o investigadors el mercat laboral espanyol no els dona les possibilitats laborals que si que troben a l’exterior. Cal recordar que aquest fet és doblement perjudicial, doncs persones molt preparades es veuen obligades a marxar i per tant a la llarga s’està debilitant el teixit industrial nacional doncs cada cop s’aixampla més la capacitat de generar tecnologia de darrera generació i nous productes, per tant ajuda a que les empreses no siguin punteres i perdin pistonada en ell context internacional.

Al mateix temps però,  veiem que un altre fenomen lligat a  la mundialització de les economies, és a dir que l’estat espanyol és punt de destí de moltes persones que viuen en països del tercer món o en vies de desenvolupament. També les guerres i conflictes que es van succeint nodreixen de nouvinguts i refugiats els països occidentals i en aquest cas estem parlant dins de la UE.

Enllaços recomanats: 

Joves sota pressió (El Periódico. 28/12/2014)

Tres mites sobre les ajudes socials i les persones migrades (elcritic.cat. 09/04/2019)

Text tret del Blog de geografiabatxillerat de Josep Maria Bofarull